1.6.2. Accessibilitat i Disseny inclusiu

“L’accessibilitat s’utilitza per descriure en quina mesura un lloc web és utilitzable pel major nombre de persones possible”.

Andy Pratt & Jason Nunes, “Interactive Design” (2013)

“El disseny inclusiu és més que accessibilitat. El disseny inclusiu reconeix que les persones són diverses i té en compte un ampli ventall de factors humans com l’orígen sòcio-cultural, el gènere, l’edat, la llengua, ètnia, habilitats diferents, etc. Per exemple, produir un conjunt d’emojis que recullin la diversitat de gènere, ètnia i edats és un bon procés de disseny inclusiu”

Clarkson, P. J., Coleman, R., Keates, S., & Lebbon, C. (2013). Inclusive design: Design for the whole population. London: Springer.

Todos los esfuerzos que se dediquen a los extremos de la diversidad humana, extremos de diversidad de funcionamiento humano, al final son recogidos por todo el mundo.

Javier Romañach

Accessibilitat: concepte relatiu al disseny de productes, serveis o entorns de manera que totes les persones independentment de les seves característiques i els contextos d’ús puguin utilitzar-los.

L’accessibilitat és també una disciplina professional amb estàndards i normatives que busca garantir que les interfícies d’usuari siguin fàcils de percebre, operables i comprensibles per a persones amb un ventall ampli d’habilitats o amb circumstàncies, entorns i condicions diferents. En conseqüència, l’accessibilitat, que també pot ser entesa com “usabilitat per a tothom”, beneficia totes les persones.

Inicialment, es parlava de disseny sense barreres, orientat principalment en garantir l’accés a les persones amb discapacitat, eliminant barreres físiques i oferint oportunitats en els àmbits educatiu i laboral. Aquest enfocament es traduïa en adaptacions als transports, accessos als edificis i infraestructures públiques, etc.

Amb el desenvolupament de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TICs), el concepte d’accessibilitat s’ha estès més enllà de l’entorn físic per incloure també l’àmbit digital. Això implica assegurar que pàgines web, aplicacions, documents digitals i eines tecnològiques siguin accessibles per a tothom.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), almenys un 15% de la població té algun tipus de discapacitat, el que representa aproximadament 900 milions de persones a tot el món. Tot i que no totes aquestes persones tenen les mateixes necessitats ni experimenten dificultats per accedir a entorns digitals, constitueixen una part significativa de la societat, fet que subratlla la importància de garantir un accés equitatiu a la informació i la tecnologia.

Les discapacitats es poden classificar en quatre grans grups: visuals, auditives, motrius i cognitives.

• Les discapacitats visuals afecten la capacitat de veure: ceguesa, baixa visió, daltonisme.
• Les discapacitats auditives afecten la capacitat de sentir: sordesa i problemes d’audició.
• Les discapacitats motrius afecten la capacitat de dur a terme tasques físiques: incapacitat per a manipular objectes, temps de resposta lent, limitació del control motor.
• Les discapacitats cognitives afecten la capacitat de processar informació, comunicar-se i interactuar socialment: discapacitats d’aprenentatge, distracció, problemes de memòria, dificultats de concentració.
• Combinació d’algunes de les anteriors.

Més enllà de les categoritzacions, és important tenir en compte que el concepte de discapacitat ha evolucionat des d’un paradigma mèdic, on es considerava exclusivament una condició física o mental amb un impacte nomès individual, cap a un paradigma social, en el qual la discapacitat depèn de les actituds socials, la infraestructura i els entorns en què vivim.

En aquest sentit, la discapacitat ja no s’entén tant com un estat de salut personal, sinó com el resultat d’interaccions humanes incompatibles. Des d’aquesta perspectiva, l’accessibilitat passa de ser una qüestió individual a una responsabilitat col·lectiva, que implica un compromís com a societat per millorar l’entorn en què vivim i interactuem.

A més a més, s’ha de considerar que les nostres habilitats no són fixes, sinó que canvien amb el temps i depenen de l’entorn. La discapacitat és una experiència complexa i profundament personal que pot afectar qualsevol persona, ja sigui a través de condicions permanents, temporals o situacionals, o fins i tot una combinació d’aquestes.

Quan alguna cosa és inaccessible, pot afectar persones amb una discapacitat permanent, com la ceguesa, però també aquelles amb discapacitats temporals, com una migranya, o qui es troba en una situació desfavorable, com tenir dificultats per llegir una pantalla a causa de la llum del sol.

Disseny inclusiu i accessibilitat

El concepte d’accessibilitat está estretament relacionat amb enfocaments més amplis com el disseny universal i el disseny per a tothom, que ofereixen una perspectiva més global i filosòfica, basada en la diversitat humana, la inclusió social i la igualtat.

Con a concepte, el disseny per a tothom va sorgir a l’àmbit de l’arquitectura i el disseny ambiental i deriva de les polítiques europees d’accessibilitat i de l’Institut Europeu de Disseny (EIDD), que el va definir en la Declaració d’Estocolm de l’EIDD. L’objectiu és tenir en compte les limitacions i les capacitats de les persones per a desenvolupar així béns i serveis utilitzables per tota la població. Alguns exemples de productes o serveis que utilitzem en la vida quotidiana i han estat dissenyats seguint aquest paradigma son el raspall de dents elèctric o l’audiollibre.

El disseny universal és un terme definit per Ronald L. Mace i fa referència al disseny de productes i entorns adaptats a les necessitats de les persones, independentment de la seva edat, capacitat o estat. La definició de disseny universal és

el disseny de productes i entorns per a ser utilitzats per totes les persones, tant com sigui possible, sense la necessitat d’adaptació o d’un disseny especialitzat.

En aquest sentit, es defineixen set principis:

• Igualtat d’ús: el disseny ha de ser fàcil d’utilitzar i adequat per a totes les persones independentment de les seves capacitats i habilitats.
• Flexibilitat: el disseny ha de poder adequar-se a un ampli rang de preferències i habilitats individuals.
• Simple i intuïtiu: el disseny ha de ser fàcil d’entendre independentment de l’experiència, els coneixements, les habilitats o el nivell de concentració de l’usuari.
• Informació fàcil de percebre: el disseny ha de ser capaç d’intercanviar informació amb l’usuari, independentment de les condicions ambientals o de les capacitats sensorials d’aquest.
• Tolerant a errors: el disseny ha de minimitzar les accions accidentals o fortuïtes que puguin tenir conseqüències fatals o no desitjades.
• Escàs esforç físic: el disseny ha de poder ser emprat eficaçment i amb el mínim esforç possible.
• Dimensions apropiades: les mides i espais han de ser apropiats per a l’abast, manipulació i ús per part de l’usuari, independentment de la seva mida, posició i mobilitat.

Un exemple d’aplicació molt comuna de disseny universal és l’àmbit automobilístic, que s’esforça a oferir vehicles que s’adaptin a tot tipus de persones amb característiques com l’ajust del volant, pedals, seient, retrovisors, etc.

D’altra banda, el disseny inclusiu és una metodologia que se centra a tenir en compte la diversitat humana des de l’inici del procés de disseny, incloent-hi perspectives de persones amb diferents capacitats , contextos i necessitats. Respecte al disseny accessible, no se centra a complir normes específiques d’accessibilitat, sinó a dissenyar experiències més obertes i utilitzables pel major nombre de persones possible.

Finalment, el disseny accessible es defineix com «el disseny centrat en els principis de disseny estàndard per a persones amb algun tipus de limitació per a maximitzar el nombre de potencials consumidors que poden emprar un producte, edifici o servei»:

• Dissenyant productes, serveis i entorns que siguin fàcilment utilitzables per la majoria dels usuaris sense cap modificació.
• Fent que els productes o serveis s’adaptin a diferents usuaris.
• Tenint interfícies estandarditzades per a ser compatibles amb productes especials per a persones amb discapacitats.

D’aquesta manera, el disseny accessible amplia l’abast dels usuaris incloent persones de totes les edats sense discapacitat, persones amb discapacitats sensorials, físiques o cognitives.

En definitiva, el disseny universal, el disseny inclusiu i l’accessibilitat tenen enfocaments diferents, poden complementar-se i suplir les limitacions de cadascun:

• El Disseny universal se centra en crear productes i entorns funcionals sense necessitat de modificacions, però el seu enfocament “one size fits all” pot no cobrir necessitats específiques ni incloure la perspectiva de les persones amb discapacitat en el procés.
• El Disseny inclusiu considera la diversitat des de l’inici del procés i fomenta la co-creació, tot i que no sempre garanteix el compliment dels estàndards d’accessibilitat ni genera solucions universals.
• El Disseny accessible garanteix el compliment de normatives i facilita la integració de tecnologies de suport, però pot centrar-se massa en els estàndards sense millorar realment l’experiència de l’usuari i requerir adaptacions addicionals.

Tots aquests enfocaments comparteixen l’objectiu de garantir l’accés a productes i serveis, eliminant barreres i millorant l’experiència per al major nombre possible d’usuaris, incloses les persones amb discapacitat. D’aquesta manera, han establert la base del que coneixem avui com a accessibilitat.

Perquè és important l’accessibilitat?

Fer els productes digitals accessibles aporta nombrosos beneficis, tant per a les persones usuàries com per a les empreses i institucions. Algunes de les raons més destacades són:

• Inclusió: L’accessibilitat web fomenta la inclusió eliminant barreres i permetent que tothom pugui participar plenament en el món digital, independentment de les seves capacitats.
• Millora de l’experiència d’usuari: Les millores en accessibilitat beneficien tots els usuaris, no només aquells amb discapacitat. Dissenyar amb accessibilitat en ment significa crear interfícies més intuïtives i fàcils d’usar, optimitzant la navegació i millorant l’estructura del contingut.
• Ampliació de l’audiència: Quan un lloc web o una aplicació de comerç electrònic no és accessible, es perden clients potencials. Garantir l’accessibilitat permet arribar a un públic més ampli, augmentant la participació i la fidelització de la clientela.
• Compliment legal: Molts països tenen lleis i regulacions que exigeixen l’accessibilitat digital per a les persones amb discapacitat. A la Unió Europea, la Directiva (UE) 2016/2102 sobre accessibilitat web obliga les administracions públiques dels estats membres (inclosa Espanya) a complir amb les Web Content Accessibility Guidelines (WCAG) 2.2, de les qual parlarem més endavant. A més, l’European Accessibility Act amplia aquests requisits als productes i serveis digitals del sector privat, garantint un accés més equitatiu per a tota la població.
• Millora del SEO: Els llocs web accessibles solen estar millor estructurats i optimitzats, cosa que afavoreix el posicionament en cercadors (SEO). Això augmenta la visibilitat en línia i facilita que més persones trobin el contingut.

En resum, l’accessibilitat no només és una qüestió d’inclusió i drets, sinó que també representa una oportunitat per millorar l’experiència d’usuari, ampliar l’abast del públic i garantir el compliment de les normatives vigents.

Directrius per a l’accessibilitat del contingut web

És important remarcar l’esforç que han fet organitzacions internacionals de normalització per a facilitar la inclusió de l’accessibilitat dins dels processos de treball de desenvolupadors, dissenyadors i editors de continguts. En relació amb les tecnologies web, l’estàndard UNE-EN 301549:2022 és la norma adoptada a Europa que especifica els requisits d’accessibilitat per a productes i serveis TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), incloent-hi llocs web, aplicacions mòbils, programari i dispositius digitals. Aquesta norma és la base per al compliment legal de l’accessibilitat digital, en el marc de la Directiva (UE) 2016/2102 sobre accessibilitat web i la Llei Europea d’Accessibilitat (European Accessibility Act, EAA).

El W3C (World Wide Web Consortium), una organització internacional que defineix els estàndards per al web, ha desenvolupat un marc tècnic per a guiar els desenvolupadors web i apps en la creació de productes i serveis digitals accessibles. Un dels principals resultats d’aquest treball són les Web Content Accessibility Guidelines (WCAG) 2.2 (desembre de 2024), directrius que identifiquen errors crítics freqüents, proposen solucions i estableixen un mètode per abordar l’accessibilitat en els mitjans digitals. Inclouen descripcions, exemples i proves per determinar si un contingut compleix els requisits establerts.

Incorporades dins de l’estàndard UNE-EN 301549:2022, aquestes pautes són la base de les lleis d’accessibilitat web i es fonamenten en quatre principis essencials que hauria de complir tot disseny accessible:

1. Perceptible: la informació ha d’estar disponible per als sentits (visió i audició principalment), ja sigui per mitjà del navegador o de tecnologies d’assistència (per exemple, lectors de pantalla, ampliadors de pantalla, etc.).
2. Operable: els usuaris han de poder interactuar amb tots els controls i elements interactius emprant el ratolí, el teclat o un dispositiu d’assistència.
3. Comprensible: el contingut ha de ser clar i evitar la confusió i l’ambigüitat.
4. Robust: els usuaris han de poder accedir al contingut mitjançant una àmplia gamma de tecnologies (incloses les tecnologies d’assistència).

Aquestes directrius identifiquen els errors crítics més freqüents, proposen solucions i ofereixen descripcions, exemples i proves per determinar si un producte o servei (web o app) compleix els requisits establerts. Les WCAG agrupen els criteris d’accessibilitat segons tres nivells de compliment:

• Nivell A: Requisits bàsics per evitar barreres greus. Aquest nivell cobreix aspectes essencials, com la presència de text alternatiu per a imatges i la possibilitat de navegar mitjançant el teclat.
• Nivell AA: Estàndard recomanat i més aplicat. Incorpora criteris addicionals com el contrast de colors suficient, subtítols per a vídeos i una navegació clara i estructurada. És el nivell mínim requerit per la legislació espanyola i europea.
• Nivell AAA: Màxim grau d’accessibilitat, però difícil d’implementar en tots els contextos. Aquest nivell inclou criteris més estrictes per garantir una accessibilitat òptima, però no és obligatori per llei.

Criteris clau per a un disseny accessible

La revisió d’aquestes directrius és competencia dels experts en accessibilitat, que avaluen si una web o app compleix els criteris analitzant aspectes com a l’estructuració de continguts, l’interactivitat i accessibilitat. Aquest mètode requereix un coneixement profund dels estàndards i la seva aplicació. Tot i que aquesta metodologia és essencial donada la importància dels estàndards web, no sempre permet detectar problemes d’usabilitat, ja que es basa en criteris tècnics i no en l’experiència real dels usuaris.

Entre les pautes clau per al disseny accessible en web, app i documents no web (fitxers PDF, documents Word, presentacions PowerPoint i altres formats digitals), es poden destacar alguns exemples alineats amb els quatre principis d’accessibilitat:

Principi 1: Perceptible – La informació i els components de la interfície d’usuari han de ser presentats de manera que siguin perceptibles per tots els usuaris.

• Text alternatiu: proporciona una alternativa textual per a continguts no textuals (per exemple, imatges, icones i vídeos). És especialment útil per a persones amb discapacitat visual que utilitzen lectors de pantalla. És fonamental quan acompanya imatges, il·lustracions o vídeos amb informació rellevant.
• Subtítols i/o transcripcions per a contingut multimèdia: els vídeos i àudios han d’incloure subtítols i transcripcions per garantir l’accessibilitat a persones amb discapacitat auditiva, així com audiodescripcions per a persones amb discapacitat visual.
• Contrast mínim: el text ha de tenir un contrast suficient respecte al fons per garantir la llegibilitat, especialment per a persones amb baixa visió o daltonisme. Segons les WCAG, el contrast mínim recomanat és 4.5:1 per a text normal i 3:1 per a text gran.
• No confiar només en el color per a transmetre significat a alguna cosa: l’ús del color pot millorar la comprensió, però no ha d’emprar-se com a recurs exclusiu per a transmetre informació, per la qual cosa s’han d’incloure altres elements d’ajuda descriptius (per exemple un text explicatiu en no haver emplenat un camp d’un formulari juntament amb el color vermell).
• Text escalable sense pèrdua de funcionalitat: el text ha de ser ampliable fins al 200% sense que això afecti la llegibilitat ni la disposició del contingut.

Principi 2: Operable – Els usuaris han de poder utilitzar la interfície d’usuari i navegar sense barreres.

• Navegació per teclat: tot el contingut i funcionalitats han de ser plenament accessibles mitjançant el teclat, sense necessitat d’un ratolí. Els usuaris han de poder navegar pels menús, formularis i altres elements interactius utilitzant només les tecles de tabulació i fletxes.
• Focalització visible: els elements interactius, com botons, enllaços i camps de formulari, han de tenir un indicador visual clar quan reben el focus del teclat (per exemple, una vora ressaltada o un canvi de color).
• Evitar canvis sobtats de context: les accions de l’usuari (com prémer un botó o introduir text en un formulari) no han de provocar canvis inesperats, com carregar una nova pàgina automàticament o obrir finestres emergents sense previ avís.
• Saltar els blocs: els usuaris han de poder saltar la navegació i altres elements repetitius de la pàgina, per exemple, mitjançant un enllaç “Saltar al contingut principal”.
• Temps suficient per completar tasques: si hi ha un temps límit en formularis o altres interaccions, s’ha de donar l’opció d’ampliar-lo o desactivar-lo per a usuaris que necessiten més temps.
• Evitar contingut que pugui provocar crisis epilèptiques: no s’han d’incloure elements que parpellegin més de tres vegades per segon, ja que poden ser perillosos per a persones amb epilèpsia fotosensible.
• Formularis: cada element d’un formulari (camp de text, casella de verificació, llista desplegable, etc.) ha de tenir una etiqueta associada correctament (label), indicant la informació necessària en cada camp (Nom, Adreça, etc.).

Principi 3: Comprensible – El contingut i la interfície d’usuari han de ser clars i fàcils d’entendre.

• Estructura del document: títols, llistes i altres elements estructurals ajuden els usuaris a interpretar i relacionar correctament el contingut.
• Encapçalaments en taules de dades: les taules han d’incloure encapçalaments de files i columnes per facilitar la comprensió de la informació presentada.
• Enllaços clars i descriptius: els usuaris amb ajudes tècniques han de poder identificar els enllaços fàcilment. S’han d’evitar frases vagues com “Fes clic aquí” o “Més informació”, ja que no aporten informació sobre la destinació de l’enllaç.

Principi 4: Robust – El contingut ha de ser compatible amb diferents tecnologies d’assistència.

• Codi semàntic i compatible amb tecnologies d’assistència: el contingut web ha d’estar desenvolupat amb codi HTML, ARIA i altres tecnologies web correctament estructurades, garantint la compatibilitat amb lectors de pantalla, navegadors i altres eines d’accessibilitat.

La discapacitat i l’accessibilitat (o la seva manca) ens afectaran a tots en algun moment. Dissenyant de manera inclusiva i considerant tota la diversitat de les experiències humanes, podem garantir que tothom, independentment de les seves capacitats, pugui participar plenament en la societat. L’accessibilitat doncs és un disseny vàlid per a tothom, no només a persones amb discapacitats, sinó globalment a tot el col·lectiu social.