Els mètodes d’inspecció, també denominats simplement mètodes d’avaluació de la usabilitat sense usuaris, consisteixen fonamentalment en uns avaluadors experts en usabilitat que estudien i examinen el sistema que es vol avaluar.
Els mètodes d’avaluació de la usabilitat per inspecció requereixen un expert en usabilitat o més que faci les avaluacions, i tenen l’avantatge que es poden dur a terme una vegada el disseny ja està fet, abans que el sistema estigui completament implementat. D’altra banda, tenen l’inconvenient que no tots involucren directament els usuaris, i això resulta molts cops contraproduent.
a) Avaluació heurística
L’avaluació heurística consisteix en l’estudi i l’avaluació de la interfície per un expert en usabilitat o més d’acord amb un conjunt de regles i principis d’usabilitat establerts prèviament. Aquests principis d’usabilitat que serveixen de base per a l’avaluació es denominen heurístics.
Aquest mètode el va desenvolupar originalment Jakob Nielsen i diferents autors han proposat conjunts d’heurístics per a diferents tipus d’interfícies i sistemes interactius, com per exemple Mayhey i Schneiderman. L’avaluació heurística es pot fer en diferents moments del procés de disseny centrat en l’usuari. Es pot dur a terme durant el procés de disseny, una vegada s’han elaborat les primeres propostes de disseny i un cop s’han construït els primers prototips del sistema, ja que això permetrà corregir aspectes d’usabilitat abans de desenvolupar-lo completament. També es pot fer en l’etapa de llançament, un cop desenvolupat, i així acabar de diagnosticar diferents elements d’usabilitat que no eren visibles en etapes prèvies.
L’avantatge de l’avaluació heurística és que es tracta d’un mètode raonablement ràpid de dur a terme i que quan hi participen més d’un expert, cadascun proporciona diferents opinions, però a partir d’un mateix conjunt de regles.
D’altra banda, com a desavantatges cal destacar que l’avaluació està especialment condicionada tant pel conjunt d’heurístics escollits com pels experts.
Alguns principis heurístics que poden servir de base per a l’avaluació de l’expert:
- Mètode per a l’anàlisi heurístic, Design Toolkit UOC http://design-toolkit.recursos.uoc.edu/avaluacio-heuristica/
- Guia per a l’anàlisi heurístic, Design Toolkit UOC http://design-toolkit.recursos.uoc.edu/guia/avaluacio-heuristica/
- Hassan Montero, Yusef; Martín Fernández, Francisco J. (2003). Guía de Evaluación Heurística de Sitios Web. En: No Solo Usabilidad, no 2, 2003. <nosolousabilidad.com>. ISSN 1886-8592 Recuperado de: https://www.researchgate.net/publication/309835303_Guia_de_evaluacion_heuristica_de_si tios_Web
- Nielsen, Jakob (2020) 10 Usability heuristics por user interface design https://www.nngroup.com/articles/ten-usability-heuristics/ [Interessant veure els 10 vídeos, un per cada principi heurístic. Són en anglès, si hi teniu dificultat poseu-vos els subtítols]
Referències complementàries a l’avaluació sense usuaris:
- Carreras, O. (2012). “Estándares formales de usabilidad y su aplicación práctica en una evaluación heurística”. Usable y accesible. https://olgacarreras.blogspot.com/2012/03/estandares-formales-de-usabilidad-y-su.html
- Galinus. “Principios de diseño de interacción de Bruce Tognazzini» http://galinus.com/es/articulos/principios-diseno-de-interaccion.html
- Zapata, M. «Métodos de evaluación sin usuarios» [en línea].http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/12922/8/usabilidad_módulo2_métodos%20de%20evaluación%20sin%20usuarios.pdf
b) Recorregut cognitiu
En el recorregut cognitiu (en anglès, cognitive walkthrough), un expert construeix escenaris amb les tasques que l’usuari haurà de fer i les executa assumint el rol de l’usuari. Durant l’execució d’aquesta tècnica, s’analitzen les tasques que l’usuari ha de dur a terme i se simula el procés de resolució dels problemes de cada etapa del procés d’interacció. D’aquesta manera es comprova si els objectius simulats i la càrrega cognitiva podran ser assumits per tal que l’usuari faci una nova acció correcta.
Aquest mètode es va desenvolupar originalment per a avaluar interfícies que es poden aprendre a utilitzar per exploració, encara que també resulta útil per a avaluar qualsevol interfície.
Entre els avantatges d’aquest mètode, cal destacar que es pot dur a terme una vegada dissenyat el sistema, fins i tot sense necessitat de prototip. És relativament ràpid de desenvolupar i es focalitza en l’usuari i en els aspectes que se sap que poden ser problemàtics. Això no obstant, pot ser un procés llarg i tediós que pot resultar molt esbiaixat segons l’expert que se n’encarregui, els escenaris definits i les tasques escollides. També té l’inconvenient que no mostra tots els problemes d’usabilitat, i que posa l’expert o el dissenyador en el lloc de l’usuari, un dels errors més freqüents en el moment de dissenyar.
c) Inspecció d’estàndards
En la inspecció d’estàndards, un expert en usabilitat examina si la interfície segueix les especificacions i els estàndards definits per la indústria o per les organitzacions internacionals.
Les especificacions elaborades per la indústria poden ser, per exemple, els documents que defineixen la interfície gràfica i la interacció del sistema operatiu Microsoft Windows o Mac OS X. Els estàndards que defineix el W3C afecten especialment tots els desenvolupaments que es fan al Web, especialment els relacionats amb l’estructuració i definició de continguts, interactivitat i accessibilitat. L’avantatge d’aquesta tècnica és que és relativament senzilla i ràpida de dur a terme, però, en canvi, requereix experts amb molt de coneixement dels estàndards i de la seva aplicació. Tot i que aquest mètode és especialment important atesa la rellevància que tenen els estàndards al web, és un mètode que no posa directament de manifest els possibles problemes d’usabilitat.
W3C és el World Wide Web Consortium. Es tracta d’una organització internacional que té entre els seus objectius definir els estàndards per al web.
d) Inspecció de característiques
En la inspecció de característiques (en anglès, feature inspection) s’analitza un conjunt de propietats i característiques extretes a partir de la definició d’un escenari i de les seves tasques associades. Cada conjunt de característiques s’analitza i s’avalua tenint en compte la utilitat, disponibilitat i comprensibilitat.
La inspecció de característiques posa un èmfasi especial en els aspectes de la interfície que no resulten del tot naturals per als usuaris ja sigui perquè no hi estan acostumats o perquè necessiten coneixements més avançats. Té l’avantatge que l’anàlisi es focalitza en els aspectes que poden representar una dificultat per a l’usuari. Això no obstant, l’anàlisi pot acabar essent esbiaixat segons l’escenari i tasques seleccionades i a més, el conjunt de característiques que s’han d’analitzar pot resultar difícil d’obtenir.
e) Inspecció de consistència
En la inspecció de consistència (en anglès, consistency inspection) s’avalua si un disseny està en concordança amb altres dissenys que també s’han de presentar a l’usuari. Un expert en usabilitat analitza els diferents dissenys i interfícies d’usuari per a comprovar que les interaccions i els processos es fan de manera coherent i similar entre si. És recomanable fer aquesta avaluació en les primeres etapes del projecte per a evitar desenvolupaments que més tard s’hagin de corregir.
Aquest mètode és molt recomanable per a les aplicacions o llocs web de mida mitjana/gran; a més, l’anàlisi és ràpida i fiable, especialment si es fa seguint un conjunt de guies o pautes prèviament establertes. Entre els desavantatges hi ha el fet que si l’anàlisi revela inconsistències entre dissenys, no és fàcil posar d’acord diferents equips de disseny i desenvolupament i pactar un disseny i una interacció unificats i coherents.